dimarts, 20 d’abril del 2010
divendres, 16 d’abril del 2010
dijous, 8 d’abril del 2010
dijous, 1 d’abril del 2010
La botiga_
Amb 10 anys vaig fer el primer poema que, com aquestes línies, anava dedicat a la botiga. O al pare, o a ambdós alhora, intrínsecs.
La tornada deia:
"A mi, de major,
m'agradaria ser comerciant,
i vendre pantalons
o guardar-los en un estant."
Al tendal anterior posava Tejidos Mateo. D'aquest sí que hi ha foto. Al recent, només Mateo. Igualment a les bosses de comerç, que van evolucionar: jo recordo les de fons blanc i la quadrícula blava i roja; anys després la mateixa planxa va ser transformada en platejat sobre fons negre (recordo el canvi com tot un esdeveniment envers la modernitat); les terceres van ser negre sobre blanc; les verds botella amb lletra daurada eren les de cordó, bossa de les bones; i les darreres, blaves amb lletra platejada, de totes les mides, i ja sense la referència de l'establiment del carrer Segorbe.
Benvinguda visual. Aparador de dones a la dreta, d'homes a l'esquerra. Les èpoques de l'any i les mans dels dos els metarmofositzaven. El Nadal duia al Niño, arbre, i les estreles grans fetes de branquetes, que penjaven d'una tira recargolada amb gràcia materna. Escaparatista autodidacta que va esdevindre experta ja fa temps. Flors manuals de paper de seda a la primavera, el gran gaiato magdalenero, fulles canadenquiformes de tardor.
Gènero.
Però sobretot, el pare i la mare. 1983, amb Núria al taca-taca. La data d'inici d'activitat és indissoluble així al creixement de la família.
La botiga en marxa.
I classes de piano,
i comptes en excel,
i la màquina de cosir repunta.
I ara clients.
Representants
i clients.
La botiga en marxa.
31 de març de 2010. La penúltima venda, una parella de clients nous. Venien de la Teka i anaven cap a Bancaixa. Pantalons de la 42-44. Corbata de regal.
L'1 d'abril de 2010. L'última venda. Un abuelo de 87 anys. Va anar 40 anys a la vendímia a França, i a collir pomes. Dos pomes, un quilo: mira si eren precioses. Viu a la residència del 18 de juliol. La nora no el pot cuidar perquè va en cadira de rodes i s'ha quedat cega. La diabetes.
- Les dones que treballen m'han dit que tanqueu....Què teniu?
- Que vosté de quin poble és?
- De Torreblanca.
- Nosatros de Vilanova.
- Jo tinc família allí. Els Marianos. Jo sóc de la Serra però vivia a Torreblanca.
A la Serra coneixia a la tia Amparín i a la tia Inocència.
- I a Vilanova de quina casa sou?
- Dels Quatre Cantons.
- Dels Quatre Cantons? Allí me vaig comprar jo les sabates de la boda.
Allí era m'abuelo Javier qui venia tela per a pantalons i pagava lletres a Barcelona.
I ací l'últim client, nascut a la Serra, resident a Torreblanca, amb família a Vilanova i acompanyat del seu fill, ha tornat a ser client de la botiga i ha comprat dos pijames i calcetins.
- Ja en tinc prou. P'a què ho vull, si me moriré?
I a migdia, Herrero 28, 204858, torna a ser un local quasi buit. Ple de vivències que ens enduem ben endins.
La tornada deia:
"A mi, de major,
m'agradaria ser comerciant,
i vendre pantalons
o guardar-los en un estant."
Al tendal anterior posava Tejidos Mateo. D'aquest sí que hi ha foto. Al recent, només Mateo. Igualment a les bosses de comerç, que van evolucionar: jo recordo les de fons blanc i la quadrícula blava i roja; anys després la mateixa planxa va ser transformada en platejat sobre fons negre (recordo el canvi com tot un esdeveniment envers la modernitat); les terceres van ser negre sobre blanc; les verds botella amb lletra daurada eren les de cordó, bossa de les bones; i les darreres, blaves amb lletra platejada, de totes les mides, i ja sense la referència de l'establiment del carrer Segorbe.
Benvinguda visual. Aparador de dones a la dreta, d'homes a l'esquerra. Les èpoques de l'any i les mans dels dos els metarmofositzaven. El Nadal duia al Niño, arbre, i les estreles grans fetes de branquetes, que penjaven d'una tira recargolada amb gràcia materna. Escaparatista autodidacta que va esdevindre experta ja fa temps. Flors manuals de paper de seda a la primavera, el gran gaiato magdalenero, fulles canadenquiformes de tardor.
Gènero.
Però sobretot, el pare i la mare. 1983, amb Núria al taca-taca. La data d'inici d'activitat és indissoluble així al creixement de la família.
La botiga en marxa.
I classes de piano,
i comptes en excel,
i la màquina de cosir repunta.
I ara clients.
Representants
i clients.
La botiga en marxa.
31 de març de 2010. La penúltima venda, una parella de clients nous. Venien de la Teka i anaven cap a Bancaixa. Pantalons de la 42-44. Corbata de regal.
L'1 d'abril de 2010. L'última venda. Un abuelo de 87 anys. Va anar 40 anys a la vendímia a França, i a collir pomes. Dos pomes, un quilo: mira si eren precioses. Viu a la residència del 18 de juliol. La nora no el pot cuidar perquè va en cadira de rodes i s'ha quedat cega. La diabetes.
- Les dones que treballen m'han dit que tanqueu....Què teniu?
- Que vosté de quin poble és?
- De Torreblanca.
- Nosatros de Vilanova.
- Jo tinc família allí. Els Marianos. Jo sóc de la Serra però vivia a Torreblanca.
A la Serra coneixia a la tia Amparín i a la tia Inocència.
- I a Vilanova de quina casa sou?
- Dels Quatre Cantons.
- Dels Quatre Cantons? Allí me vaig comprar jo les sabates de la boda.
Allí era m'abuelo Javier qui venia tela per a pantalons i pagava lletres a Barcelona.
I ací l'últim client, nascut a la Serra, resident a Torreblanca, amb família a Vilanova i acompanyat del seu fill, ha tornat a ser client de la botiga i ha comprat dos pijames i calcetins.
- Ja en tinc prou. P'a què ho vull, si me moriré?
I a migdia, Herrero 28, 204858, torna a ser un local quasi buit. Ple de vivències que ens enduem ben endins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)